La pèrdua de biodiversitat als boscos redueix la seva productivitat a escala global

Entrevista, Octubre 2016

Sergio de Miguel és investigador del programa europeu Marie Skłodowska-Curie a la Universitat de Lleida-Agrotecnio i col·laborador del CTFC. Ha desenvolupat la seva carrera professional i científica a la major part dels continents amb presència de boscos (Europa, Àsia, Àfrica i América) i això fa que tingui una visió global de les principals problemàtiques i reptes en relació als boscos del món. És l’únic representant de Catalunya i de l’Estat espanyol al Comitè Directiu de la plataforma internacional Global Forest Biodiversity Initiative, que aquests dies ha publicat els resultats dels seu primer estudi a la revista Science.

 

 

 

 Què és la Global Forest Biodiversity Initiative (GFBI)?

És una estructura col·laborativa d’alt nivell científic formada per investigadors de tot el món, amb l’objectiu de donar respostes globals a través de la ciència a reptes i problemes globals en relació als ecosistemes forestals del planeta, i de millorar el coneixement dels patrons i processos associats als 4000 milions de hectàrees de boscos que hi ha a la Terra.

La GFBI reuneix investigadors de més de 30 països, i està coordinada per Jingjing Liang (Universitat de West Virginia), Peter B. Reich (Universitat de Minnesota) i Thomas W. Crowther (Universitat de Yale). Jo sóc un dels 11 científics que constituïm el Comitè Directiu de la GFBI.

Volem que els resultats de la nostra recerca serveixin per a la presa de decisions i al disseny de polítiques nacionals i internacionals en tot allò que té a veure amb els ecosistemes forestals (per exemple, en matèria de canvi climàtic, bioeconomia i gestió forestal, i també de lluita contra la pobresa).

L’estudi que ha sortit publicat aquests dies a la revista Science és la primera activitat oficial d’alt impacte d’aquesta estructura de col·laboració científica.

En què consisteix l’estudi que heu dut a terme?

Investigadors de 30 països hem recollit i analitzat 777.126 àrees boscoses de 44 països, a partir de mesures fetes a més de 30 milions d’arbres de 8.737 espècies diferents. L’àrea analitzada representa la majoria dels biomes terrestres (àrees que comparteixen clima, flora i fauna), des del boscos tropicals fins als boreals. L’objectiu principal era establir, a escala global, la relació entre la biodiversitat mesurada en nombre d’espècies d’arbres i la productivitat dels boscos en volum de fusta.

Hem analitzat dades de Corea, Austràlia, Alaska, Brasil, Rússia, …, i per fer això hem necessitat la col·laboració de científics de diferents països del món. Ens hem trobat amb què hi ha àrees del planeta de les quals tenim moltes dades enfront d’altres zones de les quals amb prou feines hi ha informació.

Analitzant aquestes dades, hem vist que la pèrdua continuada de biodiversitat pot disminuir significativament la producció forestal, provocant pèrdues anuals d’entre 150.000 i 450.000 milions d’euros, més de dues vegades del què costaria prendre mesures efectives de conservació a escala global.

El càlcul del benefici econòmic associat al manteniment de la biodiversitat només s’ha fet en relació al valor de les matèries primeres derivades de la fusta. Això vol dir que el benefici real que aporta la biodiversitat és molt més gran, perquè en aquesta valoració no s’han tingut en compte la resta de les aportacions que el conjunt de la societat obté del bosc en forma de diferents serveis ecosistèmics.

Actualment la desforestació i el canvi climàtic, entre altres factors, amenacen aproximadament a la meitat de les espècies d’arbres del món. El nostre estudi conclou que el benefici que obtenim de conservar els nostres ecosistemes forestals i la seva riquesa supera amb escreix el cost de la seva gestió i manteniment a escala global.

Els resultats d’aquest estudi s’han publicat a la revista Science. Què representa això?

Un reconeixement per part de la comunitat científica internacional que la nostra recerca és cabdal per donar resposta a reptes globals per la humanitat.

També comporta un gran impacte a la premsa i als mitjans internacionals. Això fa que les principals conclusions del nostre treball no només arribin al conjunt de la comunitat científica, sinó també als responsables de la presa de decisions en matèria de boscos a nivell global, i a bona part de la societat. Els resultats de la nostra recerca han aparegut publicats en molts mitjans i en molts idiomes (des del xinès i el coreà fins a gairebé tots els idiomes de la Unió Europea).

Quina és la situació actual al nostre país?

La pèrdua de productivitat forestal a nivell global provocada per la pèrdua de diversitat pot fer disminuir la capacitat dels boscos per emmagatzemar carboni. Això és molt important ja que la Mediterrània és una zona especialment vulnerable al canvi climàtic. Mantenir una major diversitat d’espècies al nostres boscos també pot incrementar la capacitat d’adaptació i resiliència de les nostres forests enfront del canvi global.

Ara bé, les problemàtiques relacionades amb els boscos són diferents segons les zones. Mentre que a l’Amazònia hi ha un problema de progressiva desforestació, a bona part d’Europa la superfície forestal augmenta progressivament any rere any per l’abandonament progressiu dels usos agraris. Guanyem quantitat però no necessàriament qualitat.

La nostra societat s’ha anat urbanitzant, i això ha comportat una progressiva desconnexió del món rural i una percepció sovint distorsionada sobre la importància de la gestió dels recursos naturals com a motor de desenvolupament. Sovint es percep el bosc com un valor exclusivament recreatiu i de bellesa paisatgística, però arreu del món (també a Europa), molta gent depèn dels recursos forestals per viure i per sobreviure.

Com a societat, sovint arribem a interpretacions contradictòries: volem tendir cap a les energies renovables (com ara la biomassa), un ús sostenible dels recursos, que no hi hagi incendis… però una part de la societat encara veu malament que es talli arbres o que es gestioni els boscos. És un repte pedagògic tornar a connectar al conjunt de la societat amb els recursos naturals, i que s’entengui que la gestió forestal és una eina molt necessària per la conservació dels nostres ecosistemes forestals i de la seva biodiversitat, i que el bosc és una de les infraestructures més valuoses que tenim per tal d’encarar un futur més sostenible i cada cop més basat en la bioeconomia i l’ús responsable dels recursos naturals. Una societat que percep la importància del bosc en tots els seus vessants farà incrementar el valor dels recursos forestals i això portarà de la mà la creació de teixit socioeconòmic en una societat també sana des del punt de vista mediambiental. De fet, les conclusions del nostre treball publicat a Science contribueixen a refermar aquesta idea, que la conservació dels ecosistemes forestals a través d’una gestió sostenible i responsable és clau per al desenvolupament de la humanitat.

 

En el nostre paisatge mediterrani cultural, els boscos i la societat són un indivisible

Entrevista, Juliol 2016

Eduard Plana Bach és un ruralista convençut, que s’estima els boscos i les muntanyes, i un apassionat de l’escalada i l’esquí de muntanya. És Enginyer de Forest per la Universitat de Lleida on també ha realitzat un Màster en Gestió de Focs Forestals. Fa més de quinze anys que treballa en l’àmbit de la dimensió socioambiental dels espais i els recursos forestals. Actualment és cap de l’àrea de Política Forestal i Governança Ambiental del CTFC. Entre d’altres ha participat en la redacció del Pla General de Política Forestal de Catalunya, en la implementació del sistema regional de certificació de la gestió forestal sostenible per a Catalunya, o en la co-edició dels llibres sobre conservació de la biodiversitat i gestió forestal (Edicions UB). Va formar part del consell de membres de la Xarxa de Custòdia del Territori, és membre fundador de la Fundació d’Ecologia del Foc i Gestió d’Incendis Pau Costa Alcubierre i ha estat president de l’Associació Projectes Boscos de Muntanya de divulgació forestal fins aquest any. Ha estat coordinador de diversos projectes d’R+D a nivell europeu i del sud el Mediterrani. Als seus inicis indagant sobre la relació boscos-societat arrenca amb un projecte de recerca sobre els boscos tropicals a la universitat de Wageningen.

 

Sovint presentes la feina que feu com aprofundir en la relació boscos i societat; per què és tan important aquest binomi?

Molt especialment en el nostre paisatge mediterrani cultural els boscos i la societat són un indivisible; no podem entendre com són i què cal tenir en compte per garantir-ne la seva conservació i gestió sostenible sense comprendre com ens hi hem relacionat com a societat, quin ús (i abús en determinats moments) n’hem fet, quines són les demandes que hi ha en la actualitat i quin són els reptes que ens esperen. Els paisatges forestals heretats són fruit d’anys de relacionar-nos amb ells amb més o menys encert. Paradoxalment, alguns dels problemes actuals més importants pels gestors forestals com són els incendis, sorgeixen per haver-nos enretirat del bosc com a “fustaires” o ramaders alhora d’haver-lo envaït com a “usuaris” o “habitants”. El  predomini de la propietat privada a Catalunya també obliga a buscar fórmules de pacte i consens a l’hora de preservar els serveis ambientals (protecció de sòls, regulació atmosfèrica, reservori de biodiversitat, cicle de l’aigua) que com a societat necessitem.

 

Precisament els incendis forestals són una de les teves especialitats, quina relació tenen amb la política forestal i la governança ambiental?

Citant a en Ramon Folch, “és un territori desestructurat el que s’esfondra paisatgísticament i es crema”, això ho escrivia fa 20 anys dins l’edició d’Ecologia del Foc d’en Jaume Terrades (Ed. Proa).  Els incendis són l’expressió més contundent dels canvis que han sofert els nostres paisatges forestals en tot just una generació; amb la disminució de la ramaderia extensiva, dels aprofitaments fusters, dels conreus, alhora que ha augmentat la necessitat de protegir persones i béns atès que incendis cada vegada més virulents interaccionen amb la trama urbana i les persones (aquest any, per segona vegada, es tanquen els accessos a la Muntanya de Montserrat pel risc d’incendis, en un exercici de govern sobre l’ús públic dels espais naturals). Per tant, suposen una oportunitat ineludible de debatre, a nivell de societat, com volem relacionar-nos amb els boscos, si avancem cap al “paisatge viu, territori sense cendres” de les jornades que vam promoure amb la Fundació del Món Rural el 2003, o acceptem a conviure (i n’acceptem les conseqüències) amb incendis d’alta intensitat i alt risc. Actualment les dues realitats són presents al territori, que predomini més l’una o l’altra forma part de la política forestal que vulguem desenvolupar.

 

Ets el tècnic investigador que porta més temps vinculat a la institució, com valores l’evolució de la relació boscos societat tots aquests anys?

Els canvis en la gestió i conservació dels terrenys forestals són a mig o llarg termini i, en canvi, la societat evoluciona molt ràpidament. Tanmateix, l’avantatge de la gestió sostenible dels boscos és que es tracta d’una història molt maca, que ben explicada, permet millorar la relació dels boscos amb la societat. Tant l’expressió emprada per les serradores “fusta avui, bosc per demà” com les iniciatives més recents de promoure explícitament l’ús de la biomassa o de la ramaderia extensiva per prevenir incendis, són oportunitats que tenim per fer partícips a la societat de la conservació dels boscos. Propostes sobre la regulació dels bolets, estendre la xarxa de boscos singulars més enllà de la xarxa d’espais protegits, o una iniciativa recent en la que estem treballant sobre un codi de bones pràctiques de curses per muntanya, on tots els actors s’hi han implicat fins al coll, mostren també la capacitat del món forestal d’absorbir els canvis i les noves demandes de la societat. Mirar d’anticipar-nos al nou context social i facilitar-ne l’encaix és part de la nostra feina.

 

I per acabar, quins reptes creus que cal abordar d’aquí en endavant?

Cal divulgar i aprofundir encara més en com a través de l’ús dels productes forestals podem millorar la salut i vitalitat dels boscos. I cal fer-ho amb el rigor tècnic i govern adient, evitant proclames generalistes o deixadeses que al capdavall desacrediten la bona ciència i praxis forestals. Cal ampliar el concepte de la gestió dels espais forestals a la dimensió social i territorial, posant al mateix nivell que els factors físics i ecològics les demandes socials, alhora que incloent la trama forestal i els serveis que aprovisiona dins el sistema territori (valoritzant-los, per exemple, des de la perspectiva dels danys evitats front a avingudes, allaus, pèrdua de cabals o de qualitat de l’aigua i aire o dels incendis destructius). I malgrat ser un “país de boscos” en paraules d’en Martí Boada, a la comunitat científica i acadèmica encara ens cal posar-nos d’acord per no seguir confrontant innecessàriament gestió i conservació, donant-nos més espai per dialogar entre nosaltres abans de traslladar el debat a l’esfera social, a la qual es confon fàcilment. Especialment perquè ens caldrà fer partícips a la societat en gestionar moltes de les incerteses associades amb el context de canvi climàtic que tenim a sobre, i que coincideix amb la nostra generació de canvi d’usos, fet que n’agreuja els possibles impactes negatius com succeeix amb els incendis.

 

 

 

El bosc cal viure’l, comprendre’l i gestionar-lo des de la unitat

Entrevista, Juliol 2016

Josep Gordi i Serrat és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona (1981) i  doctorat en Geografia per la mateixa universitat (1985). El 1991 va obtenir el títol de Màster d’Estudis Regionals, Urbans i Metropolitans de la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del 1990 treballa com a professor de Geografia a la Universitat de Girona. Dins del marc de la Universitat de Girona i a nivell de recerca s’ha dedicat,  sobretot, a l’estudi de les relacions que s’estableixen entre la societat i el bosc i al planejament territorial des d’un punt de vista ambiental i paisatgístic. Dins de l’àmbit de les relacions societat-bosc, destaquen les següents publicacions: “Boscos i brolles del Vallès” publicat el 1984, “Passejades pels boscos de Catalunya” publicat l’any 2000 i “L’evolució del paisatge forestal a les terres gironines a la segona meitat del segle XX” publicat el 2009. Ha coordinat els següents cursos d’estiu de la Universitat de Girona: Problemàtica actual dels boscos de l’àrea mediterrània el 1995, L’ordenació dels boscos mediterranis el 1996, Bosc i territori el 1998, Els paisatges forestals, història, cultura i geografia el 1999 i Els paisatges forestals de la muntanya mediterrània, biogeografia i cultura el 2000.  El 2011 publica, amb Documenta Universitària, els llibres “Els arbres mediterranis. Un recorregut pels seus valors culturals i espirituals” i el 2013, “Natura i espiritualitat a Catalunya. Deu converses, deu passejades i deu consells per viure la natura amb Plenitud”. Enguany ha publicat “Tornar a la natura”.

 

L’Eduard Plana i tu sou grans defensors de les mirades polièdriques del bosc, de com el conjunt de visions acadèmiques sumen i complementen i de l’avantatge de posar-les en comú; com valores la teva aproximació?

La meva primera reflexió sobre aquesta pregunta és que l’Acadèmia, és a dir, el món universitari, tendeix a dividir, separar, patrimonialitzar, sectorialitzar… però, la realitat, és que la natura és unitària i  tot està interconnectat. Per tant, per entendre i fer propostes de gestió del paisatge forestal cal escoltar veus de perfils professionals diferents: enginyers de forest, geògrafs, biòlegs, paisatgistes… Fa un grapat d’anys vaig fer una estada de recerca en un institut de recerca dedicat a l’ordenació forestal situat a la província italiana de Trentino i recordo les converses amb el seu director vers els processos de participació al voltant de l’aprovació d’un projecte d’ordenació forestal i com em va sobtar que abans d’aprovar un document de gestió forestal es reunien en una mateixa taula, els redactors del projecte i l’administració forestal amb representants del sector turístic, del món de la conservació, l’administració municipal…

Una setmana al bosc amb el Projecte Boscos de Muntanya; aplicant tècniques suïsses de bioconstrucció al barranc de l'Orri (Foto:Marina Clavera)

Una setmana al bosc amb el Projecte Boscos de Muntanya; aplicant tècniques suïsses de bioconstrucció al barranc de l’Orri (Foto:Marina Clavera)

“Tornar a la natura” és el títol de la teva darrera publicació, d’una llista que comença a ser llarga sobre natura, cultura, vida, espiritualitat… ens n’hem allunyat massa?

Jo penso que sí. Fins i tot, en moltes ocasions passegem per un paisatge i el vivim com escenari, ja que ho fem escoltant música per uns auriculars o conversant amb els amics. Dies enrere vaig gaudir enormement d’una obra de teatre que es deia: “Acorar”, es tracta d’un monòleg espectacular que girà al voltant de la matança del porc a Mallorca i on l’actor contraposa l’enorme canvi generacional que ha viscut l’illa i deia que abans les persones sabien si eren davant d’una alzina, un om o un lledoner, i que ara, pel jovent, simplement són arbres. Els mots, la riquesa de vocabulari en parlar de la natura és també un fet que per mi evidencia un important allunyament. També cal tenir present que els comportaments que fan possible una millor vivència de la unitat de la natura no són gaire freqüents i populars en el nostre dia a dia, com el silenci, la quietud, la solitud…

 

Des de la perspectiva de la Geografia, quins elements pràctics creus que cal tenir en compte a l’hora de gestionar els boscos i els seus serveis ambientals i socials?

El geògraf pot aportar en la redacció dels instruments d’ordenació forestal, deixant de costat els temes cartogràfics, en primer lloc, una visió històrica i unitària del territori, és a dir, saber d’on venim, i no només a nivell d’aprofitaments sinó també respecte a l’ús dels camins o l’evolució dels usos del sòl.

Respecte a la gestió forestal, tant en boscos públics com privats, crec que caldria promoure a nivell de massís o de vall processos de participació ciutadana on la propietat, l’administració, les empreses que fan documents d’ordenació i gestió al bosc, compartissin reptes, dubtes i problemes amb la resta d’agents socials i ambientals. Moltes vegades, quan es parla de boscos es dibuixa en els mitjans de comunicació un espai de confrontació entre gestors i el sector ambiental que no hauria d’existir. El que cal és més debat i més comunicació. En aquests processos de participació els geògrafs poden ser molt útils ja que normalment treballen amb una visió generalista i unitària del territori o el paisatge.

 

Com a bon lector i interpretador que ets del llibre obert que són els boscos i els arbres, creus que anem cap a una intimació de les relacions entre les persones i els boscos o, per contra, correm el risc de fer-ne un ús i abús dels terrenys forestals en perjudici de propietaris, usuaris i gestors? 

Aquesta és una pregunta que necessitaria una llarga resposta. De forma sintètica, penso que mai no ha anat tanta gent a fer activitats a la natura, com curses de muntanya, de mountain bike, excursionisme, passejades…però poques vegades aquests usuaris es deixen imbuir dels valors inherents als paisatges naturals, és a dir, que no deixen de ser “urbanites” i, en conseqüència, viuen la natura pendent del rellotge, el mòbil, la càmera fotogràfica, la música, i per tant, es perden tots els valors i sensacions que tant bé descriu Joan Maragall en el seu famós poema sobre la fageda d’en Jordà i, en conseqüència els costarà gaudir del verd com d’aigua endins, profund i clar o de la quietud que ens pot fer agafar un dolç oblit de tot el món fins a sentir-nos presoners del silenci i de la verdor.

Ara bé, el que m’interessa preconitzar entre aquell que vulgui escoltar-me és que cal tornar a connectar-nos amb el nostre entorn natural per qüestions de salut i humanista, és a dir, d’aprendre a situar-nos correctament en el món i per fer-ho cal intimitat. Els venecians a la novia l’anomenen “amorosa” i aquesta dita l’aprofito per dir: Oi, que quan desitgeu veure la vostra amorosa hi aneu sols?, doncs a la natura, de tant en tant, cal saber aprendre a anar-hi en solitud per viure-la en plenitud.

www.josepgordiarbresipaisatge.cat

No n’hi ha prou dient que cal gestionar els boscos, és fonamental saber per què i com s’han de gestionar

Abril 2016, Entrevista

 

Aitor Ameztegui  és Enginyer Tècnic Forestal per la Universidad de Valladolid i Enginyer de Forests i Doctor en Ciències Forestals per la Universitat de Lleida. Entre 2013 i 2015 va fer una estada postdoctoral al Centre d’Étude de la Forêt de la Université du Québec a Montréal (Canadà). Actualment és investigador postdoctoral (Juan de la Cierva) al CREAF i investigador associat al CTFC (CEMFOR). La seva recerca pretén millorar el coneixement sobre les respostes dels boscos als diversos canvis ambientals, i determinar el paper de la gestió forestal en la dinàmica futura dels ecosistemes forestals.

Quina ha estat l’evolució dels boscos catalans en els darrers anys? Quin paper hi juga el canvi climàtic?

Contràriament al què percep bona part de la societat, la superfície forestal a Catalunya ha augmentat considerablement en les últimes dècades. I no només a causa de les repoblacions, sinó que s’han produït importants processos naturals d’expansió del bosc, sobretot a causa de l’ abandonament de les activitats tradicionals. Els anys 50 i 60 les zones rurals de Catalunya van patir una important despoblació i un canvi en el model productiu. Com a conseqüència, a més de tenir més superfície de boscos, també tenim boscos més densos, amb major quantitat d’arbres per hectàrea.

El paper del canvi climàtic s’ha afegit  a aquests canvis que ja s’estaven produint. L’augment de les temperatures, dels episodis de sequera, etc., poden afavorir a unes espècies més que a les altres, però actuen sobre uns boscos que ja estaven sotmesos a canvis molt importants. No obstant això, és molt probable que el paper del canvi climàtic sigui molt més gran en les pròximes dècades.

 

Quines són les conseqüències d’aquests canvis per al bosc, i per al medi ambient en general?

Algunes de les conseqüències ja les estem veient: on abans hi havia un mosaic de boscos, camps de conreu i prats ara hi tenim grans extensions contínues de bosc, i això suposa un risc de propagació d’incendis més gran. Si hi afegim que les condicions climàtiques que afavoreixen la ignició i propagació d’un incendi són cada vegada més habituals, tenim un còctel perfecte. També s’ha comprovat que l’estructura del bosc juga un paper molt important en la manera com la sequera afecta els arbres.

Probablement els propers anys veurem altres conseqüències. Per exemple, s’espera que episodis com la plaga de processionària d’aquest any siguin més comuns i explosius en el futur. Però fins i tot sense necessitat que es produeixin pertorbacions, els canvis que hi ha hagut ja estan afectant a la biodiversitat, afavorint a espècies pròpies d’àmbits boscosos i tancats i perjudicant a les que necessiten espais oberts per subsistir.

Què podem fer per evitar les conseqüències negatives d’aquests canvis?

Des del sector forestal, no només des dels àmbits productius sinó fins i tot des de grups ecologistes com Greenpeace, es repeteix des de fa temps que un problema és que els boscos no estan gestionats. I és cert, la manca de gestió posa en perill molts dels boscos catalans, perquè no estan preparats per a les pertorbacions que s’espera que els afectin. Però no m’agrada el mantra que la solució és “gestionar el bosc”. No n’hi ha prou amb dir que cal gestionar-los, és fonamental saber per què i com s’han de gestionar. Necessitem saber quina funció han de complir els boscos per a la societat i com podem assegurar-nos que la compleixin. Tenint en compte les incerteses sobre el futur, una de les possibles alternatives és intentar que els boscos siguin més resistents i resilients a les pertorbacions. Tot això en un context de manca de recursos i sense oblidar que la major part dels boscos catalans són privats, i per tant tenen un propietari amb uns interessos legítims.

Quin paper hi pot jugar la ciència?

Per sort, cada vegada coneixem millor com afecten als boscos els diversos factors del medi (canvi d’usos del sòl, clima, incendis, sequera, …). Però no sabem gran cosa de com interactuen aquests factors entre ells, i menys encara de com pot afectar la gestió a aquestes interaccions, ja de per si complexes. La ciència pot ajudar-nos de moltes maneres, però una d’elles és mitjançant la simulació de diferents escenaris i l’anàlisi de què pot passar en cada un d’ells. Per això necessitem eines que ens permetin realitzar aquestes simulacions, com ara els models de simulació. No cal oblidar que els models són una representació simplificada de la realitat, però ben usats ens permeten tenir una idea millor de què pot passar en funció de les condicions ambientals i les decisions de gestió que es prenguin.

Encara desconeixem algunes conseqüències del canvi global sobre els ecosistemes

Abril 2016, Entrevista

Enric Batllori és Biòleg i Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona. Després de realitzar una estada postdoctoral a la Universitat de Califòrnia Berkeley (2010–2015), actualment és investigador Marie Curie al CREAF i al CTFC-CEMFOR. La seva recerca s’ha centrat en estudiar la resposta dels ecosistemes en front del canvi climàtic i les pertorbacions, i de com aquesta està modulada per les pròpies propietats dels ecosistemes. Està especialment interessant en  processos que poden generar respostes no lineals dels sistemes davant de canvis ambientals, o que podrien derivar en estats ecosistèmics alternatius com a conseqüència d’una pertorbació.

 

Quina ha estat l’evolució dels boscos catalans en els darrers anys? Quin paper hi juga el canvi climàtic?

Els canvis socioeconòmics iniciats a mitjans del segle passat han comportat un abandonament  de les zones rurals i de les activitats agrícoles i forestals tradicionals. D’alguna manera crec que, en moltes zones, s’ha passat de la sobreexplotació a la no gestió. La dinàmica natural de la vegetació, afavorida en alguns casos per les polítiques de replantació, ha derivat en una homogeneïtzació del paisatge, ara amb molta més massa forestal que anys enrere. Una massa forestal jove i bastant uniforme.

Diria que els canvis que s’han produït a escala de paisatge durant els darrers 50-60 anys han estat bàsicament el resultat de l’acció de l’home (canvi d’usos del sòl). Està clar, però, que aquesta dinàmica del paisatge s’ha emmarcat en una tendència d’augment de les temperatures i de disminució de la precipitació i/o d’una pluviometria més variable. El dubte és si s’ha arribat al llindar on les condicions climàtiques poden sobrepassar la capacitat d’adaptació de moltes espècies i per tant tenir una afectació molt més directe i regional de la que han tingut fins ara.

 

Quines són les conseqüències d’aquests canvis per al bosc, i per al medi ambient en general?

La formació de masses forestals homogènies fa que aquestes siguin més sensibles a pertorbacions, tant abiòtiques (incendis i sequeres) com biòtiques (plagues). Per exemple, masses forestals monoespecífiques de pi roig en un context d’hiverns suaus com els de principis de segle XXI o aquest 2015-2016 afavoreixen una gran afectació per processionària. D’altra banda, la gran acumulació de combustible als boscos i la seva continuïtat a nivell de paisatge fa que els grans incendis siguin una realitat dels últims anys. També sembla que les masses forestals denses són més sensibles als efectes de la sequera degut a una major competència pels recursos hídrics. Aquests factors actuen de manera conjunta, i el problema és que no tenim clar quins poden ser els efectes resultants de possibles sinergies entre ells. Així que crec que algunes de les conseqüències del canvi global encara les desconeixem.

Els canvis d’usos del sòl, la pèrdua de certs ambients, i el canvi climàtic afavoreixen unes espècies en detriment d’altres. Cal afegir també les espècies exòtiques i invasores. A mitjà termini, això pot derivar en la formació de comunitats integrades per combinacions d’espècies que fins ara no s’han donat, i que per tant són desconegudes a nivell d’estructura i funcionament.El problema, pensat des d’una òptica humana, és en relació als serveis ecosistèmics que aquestes comunitats poden aportar.

 

Què podem fer per evitar les conseqüències negatives d’aquests canvis?

M’agradaria saber la resposta a aquesta pregunta però… no la sé! A nivell conceptual sembla clar que caldria gestionar els boscos i els ecosistemes per fer-los més resilients als canvis ambientals. Afavorir la seva capacitat de recuperació i/o resistència. Però això no és gens trivial. Pensar en resiliència a nivell de les comunitats actuals en el marc del canvi climàtic pot no ser efectiu a mitjà termini degut a desajustos clima–espècies. Crec que caldria pensar en resiliència a nivell de funcionament dels ecosistemes. En aquest sentit, però, queda molt encara per conèixer.

 

Quin paper hi pot jugar la ciència?

La implementació de mesures de gestió i planificació per minimitzar possibles efectes negatius del canvi global sobre la societat requereix un coneixement força exhaustiu de la biologia de les espècies que integren el sistema i de les relacions entre elles. Hi ha moltes iniciatives científiques, des d’estudis fisiològics fins a aproximacions en base a models i escenaris de canvi, que han i estan aportant una informació clau en aquest sentit. La transferència de coneixement entre la comunitat científica i les entitats polítiques i de gestió serà bàsica perquè el paper de la ciència pugui ser rellevant.