Cremes prescrites: una eina important en la prevenció d’incendis

Gener 2016, Portada

Investigadors del CTFC estudien la resposta dels boscos desprès d’una crema prescrita per tal de reduir els impactes negatius que se’n puguin derivar i aprofitar el gran potencial que presenten. L’anàlisi apunta que el creixement dels arbres no se’n ressent i que, a més, els efectes beneficiosos de les cremes continuen sent evidents a llarg termini.

En les cremes prescrites s’aplica foc de manera controlada a espècies. D’aquesta manera es redueix el sotabosc, principal combustible d’un incendi, reduint-ne també el seu risc. Tot i ser una pràctica envoltada de polèmica, aquesta reducció és necessària ja que l’abandonament de les activitats agràries així com la demanda urbana dels espais forestals, han modificat l’estructura dels boscos, provocant aquesta acumulació de combustible en el sotabosc.

Foto: Crema prescrita realitzada al Solsonès, projecte ForBurn, juny 2013. Autor: CTFC

Crema prescrita realitzada al Solsonès, projecte ForBurn, juny 2013. Autor: CTFC

El pi blanc, la pinassa o el pi roig són espècies de pi presents en els boscos catalans i europeus, i les protagonistes de l’estudi de la Teresa Valor, investigadora pre-doctoral del grup CEMFOR (Center for Mediterranean Forest Research) del CTFC. Donat que la vitalitat dels arbres després de la crema és un aspecte clau a tenir en compte, Valor ha estudiat com es recupera el creixement d’aquest arbres segons la tolerància al foc de les espècies, el grau de severitat o les característiques i rendiment de l’arbre abans de la crema.

En els resultats s’aprecia com el creixement d’algunes espècies com la pinassa roman sense afectar un any després de la crema. Tot i així, l’impacte es modifica segons l’arbre i les característiques del foc i a més, va variant amb el pas del temps. “En augmentar la intensitat del foc de la crema i el temps que passa des de la seva aplicació, es poden esperar fins i tot increments positius en el creixement”, explica Valor, tot i advertir que “el creixement després del foc no deixa de ser un fenomen complex que depèn de múltiples factors”.

La informació proveeix un marc per establir recomanacions en cremes prescrites específiques per a espècies, ja sigui regulant la intensitat del foc provocat o la freqüència requerida, sense que això suposi alterar la vitalitat dels arbres.

Els estudis s’han basat en espècies importants, no només a nivell ecològic, sinó també econòmic, ja que representen el 60% de la fusta total comercialitzada a Catalunya.

 

A llarg termini, la crema prescrita segueix sent evident

A l’hora de planificar la crema com a eina eficaç des d’un punt de vista econòmic, també resulta clau saber què succeeix a llarg termini. En aquest aspecte s’ha dirigit la recerca dirigida per Pere Casals, també investigador del CEMFOR-CTFC, que demostra que al cap de 8 o 9 anys, la reducció del sotabosc continua sent evident.

Casals també ha observat que la llum és un factor que limita el creixement del sotabosc, ja que la reducció va ser més notable en boscos densos, on la capçada està tancada. També insta a no oblidar la meteorologia, ja que “en cas de condicions extremes, el comportament del foc es regiria més per la meteorologia que per la quantitat de combustible que el sotabosc abrigués”.

El conjunt d’aquests estudis, publicats en la revista Forest Ecology and Management, evidencia el potencial de les cremes prescrites com a eina preventiva d’incendis, d’especial interès per Catalunya on, com en tota la conca mediterrània, hi ha un risc elevat d’incendis forestals.

 

 

Més informació a:

Valor T., González-Olabarria J.R., Piqué M. (2015) Assessing the impact of prescribed burning on the growth of European Pines. Forest Ecology and Management 343:101–109

Casals P., Valor T., Besalú A., Molina-Terrén D. (2016) Under story fuel load and structure eight to nine years after prescribed burning in Mediterranean pine forests. Forest Ecology and Management 362:156–168

Boscos a prova d’incendis

Destacats, Gener 2016

Estudis portats a terme per investigadors del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) mostren com a través de la gestió forestal, es pot incidir en la regeneració d’un bosc després d’un incendi

Què afecta a la regeneració d’un bosc després d’un incendi? Tradicionalment es creia que l’orientació o la pendent d’un terreny eren els factors decisions. Ara, en el marc de la tesis doctoral del Santi Martín Alarcón del CTFC, dirigida per Lluís Coll, investigador del CTFC i associat al CREAF, es revela que les característiques de la vegetació que hi havia abans de l’incendi, així com el comportament del foc, també juguen un paper important en la renovació d’aquest bosc. Aquest resultat pot ajudar a planificar mesures de gestió forestal específiques que afavoreixin la regeneració del bosc en el cas de grans incendis.

Les característiques de la vegetació que segons l’estudi influeixen en aquesta regeneració són el nivell de cobertura arbòria prèvia a l’incendi, així com la història d’usos del sòl, ja que ambdues variables afecten a la disponibilitat tant de llavors com de restes vegetals amb possibilitat de rebrot. Així mateix, els investigadors van observar com, en el cas del pi, únicament s’observava regeneració directa en illes de pinar adult no cremat i, en particular, en aquelles zones on el roure o l’alzina no van trobar condicions ambientals que els hi fossin favorables per rebrotar amb vigor.

Els estudis s'han realitzat en boscos dominats majoritàriament per pinassa. Autor: CTFC

Els estudis s’han realitzat en boscos dominats majoritàriament per pinassa. Autor: CTFC

Els investigadors del CTFC han estudiat com es va regenerar el bosc en les prop de 24.000 hectàrees de la Catalunya Central cremades al 1998. Allí, el foc es va endur per davant prop de 14.000 hectàrees forestals, dominades principalment per pinassa. Van aconseguir caracteritzar la vegetació amb gran precisió gràcies a les dades obtingudes mitjançant sensors remots. Aquests, a bord de plataformes aèries o espacials, proporcionen informació sobre la coberta terrestre. Combinats amb informació meteorològica o geogràfica són una potent eina a l’hora de planificar la gestió forestal d’una àrea cremada en estat de regeneració.

Els estudis destaquen per l’amplitud dels anàlisis realitzats, ja que van abordar la regeneració post-incendi d’una extensa zona afectada i van tenir en compte tant l’efecte de factors associats als propi incendi, com d’altres relacionats amb els usos i la vegetació preexistent. Els resultats van posar de manifest els importants canvis que van provocar aquests grans incendis en la vegetació original, si bé gairebé 20 anys després de l’incendi el paisatge es troba dominat de nou per espècies llenyoses, com el roure, l’alzina o matolls.

Es pot millorar la resiliència dels boscos amb estratègies de gestió

Els resultats d’aquests estudis són de gran interès a l’hora de dissenyar estratègies de gestió preventiva que permetin millorar la capacitat que tindrien aquests boscos de regenerar-se desprès d’un gran incendi.

Per una part, una primera estratègia consistiria en incrementar la presència d’illes de bosc no cremat ja que aquestes són clau per l’adequada regeneració del pi. Com? Modificant la distribució dels tipus de vegetació al llarg d’un paisatge o generant un paisatge més fragmentat. Per una altra part, hauria de promoure’s la presència d’arbres madurs distribuïts de manera més homogènia al llarg del paisatge. Aquests individus, a més de ser més resistents al foc, produeixen una gran quantitat de llavor, el que els converteix en magnífics candidats per afavorir la regeneració del pi després de l’incendi.

Per últim, també s’hauria de posar més èmfasi en establir espècies frondoses com el roure o l’alzina. Promovent la seva regeneració i afavorint el seu desenvolupament, s’aniria transformant progressivament el pinar cap a un bosc mixt. Aquest tipus de boscos no només suporten millor l’impacte d’un gran incendi, sinó un gran ventall de pertorbacions naturals.

 

La Unió Europea no cobreix les necessitats en matèria de conservació

Destacats, Gener 2016

 

Durant les dues últimes dècades, la Unió Europea ha fet grans esforços per tirar endavant polítiques que garanteixen la conservació de diferents espècies i habitats. Per tal de finançar tot aquest treball, l’any 1992 es va crear el programa LIFE, que s’ha convertit en el seu principal instrument de finançament. Els 1448 projectes finançats pel programa LIFE-Nature i els 3.000 milions d’euros que porta invertits des de la seva creació, són l’objecte d’un estudi que es presenta en una carta publicada a finals de desembre en la prestigiosa revista Nature. La carta,signada per Virgilio Hermoso, investigador del CTFC, en col·laboració amb altres investigadors del CTFC, el CREAF i el CSIC exposa que fins a un 75% dels diners invertits s’han destinat a projectes sobre espècies no amenaçades segons la IUCN, la Unió Internacional per la Conservació de la Natura. Així mateix, els autors posen de manifest que molts d’aquests recursos s’han destinat a regions del centre i nord d’Europa considerades de baix risc pel que fa al grau d’amenaça de les espècies que hi habiten.

“Aquest desequilibri deixa veure una falta d’estratègia i flexibilitat a l’hora d’establir prioritats en la conservació de la biodiversitat”, comenta Hermoso, i afegeix “de fet, les llistes fixades per la Unió Europea on hi figuren les espècies i els habitats prioritaris han estat des d’un inici estàtiques i intocables”. Aquestes llistes compten amb un bon nombre d’espècies que mai han estat catalogades com amenaçades per la IUCN, mentre exclouen moltes altres catalogades com a vulnerables o en perill d’extinció.

Els programes de conservació de la biodiversitat han de ser més flexibles i globals

Els resultats de l‘estudi mostren que cal incidir en la planificació de la conservació i permetre que els fons disponibles vagin a parar als projectes destinats a protegir les espècies que més ho necessiten. Per aconseguir-ho, els autors proposen establir mecanismes que permetin revisar periòdicament aquestes llistes per adaptar-les a les noves necessitats de conservació que vagin sorgint, i així evitar prendre decisions basades en llistes que podrien estar obsoletes. A part, creuen que el finançament s’ha d’enfocar a nivell continental i global, de manera que es sobrepassin els interessos governamentals o socioeconòmics.

Aquesta revisió arriba en un moment clau per a les polítiques mediambientals de la Unió Europea, ja que està en marxa un procés per tal d’avaluar la seva rellevància. L’anàlisi de com s’han portat a terme les inversions resulta clau per dotar de punts de vista alternatius aquesta revisió. El missatge que es vol donar és que no es tracta d’invertir més diners, sinó de fer-ho de manera més encertada.

L’Escola EFA Quintanes rep el certificat de centre de formació forestal europeu homologat per impartir formació EFESC

Gener 2016, Notícies d’Interès

El passat 22 de gener, el director general del CTFC, Denis Boglio, ha lliurat el certificat de formació homologada a l’Escola EFA Quintanes, i a dos dels professors de l’Escola, els certificats i carnets de motoserristes examinadors i verificadors del sistema de formació forestal europeu EFESC.

Aquest certificat lliurat a l’Escola, l’acredita com a homologat per impartir formació per a obtenir els certificats europeus de motoserristes des del 15 de desembre de l’any passat.

Fins ara, a Catalunya, només estava acreditat per dur a terme aquesta formació el Centre de Formació Forestal Especialitzada.

A l’acte hi ha assistit el subdirector de Boscos del DARP, Xavier Clopés.


Què és EFESC

EFESC (European Forestry and Environmental Skills Council) agrupa representants de centres de formació, sucursals i delegacions de la indústria forestal, sindicats, fabricants d’eines, maquinària i equips per la realització de treballs forestals, sistemes de certificació, etc. de tot Europa.

L’objectiu és facilitar la mobilitat dels treballadors del bosc i similars dins de la Unió Europea, acreditant i promovent el reconeixement de les qualificacions nacionals entre els països socis en l’àmbit europeu.

El CTFC és l’Agència Nacional acreditada per emetre certificats als proveïdors de formació i examinadors que ofereixen educació, formació o avaluació d’acord amb aquesta normativa.

 

 

 

 

El sector tofoner ofereix moltes oportunitats per al desenvolupament rural

Entrevista, Gener 2016

Daniel Oliach, enginyer de Forests per la Universitat de Lleida, és actualment el responsable de l’Àrea de productes forestals no fustaners del CTFC. Té més de 15 anys d’experiència en el cultiu i l’aprofitament de tòfones, principalment en la formació i la transferència al sector productiu. Ha realitzat diversos viatges i estades a l’estranger, incloent França en l’INRA-AGRO Montpeller relacionada amb la gestió del cultiu de tòfones i a Austràlia, centrat en la importància de la implantació d’un Servei d’Extensió Agrària per l’Australian Truffle Growers Association. Ha publicat diversos articles científics i manuals tècnics del cultiu de tòfona i assisteix regularment a conferències, cursos i seminaris tècnics a Espanya i França com a ponent. Ha participat en diversos projectes competitius nacionals i internacionals. Actualment és secretari de l’Associació de productors de tòfona de Catalunya i de la Federació Espanyola d’Associacions de Truficultors, a més de membre de la Junta Directiva de l’European Truffle Consortium (CRETT) i membre fundador del Grup Europeu Tuber (GETT).

D’on sorgeix la iniciativa d’impulsar l’Institut Micológico Europeu?

La iniciativa sorgeix arran del projecte INTERREG IVB SUDOE Micosylva +, amb la participació de 5 socis d’Espanya, França i Portugal, que tenia per objectiu la gestió sostenible i la valorització dels bolets silvestres comestibles dels nostres boscos. A partir d’aquest projecte europeu s’han establert uns vincles molt estrets de col·laboració, i l’Institut Micològic Europeu és la continuació natural d’aquesta col·laboració que ens permetrà tenir la continuïtat necessària davant els reptes tan importants que hem d’abordar a nivell europeu, com és l’afectació del canvi climàtic a la diversitat i a la producció de bolets i la gestió forestal que hem de realitzar per mantenir aquesta diversitat.

A més el seu objectiu és integrar nous socis de regions europees importants en recursos micològics, per compartir experiències i necessitats que en molts casos seran comunes.

A quines necessitats es pretén donar solució?

Ens trobem en un sector molt atomitzat i no tan estudiat com altres a nivell forestal. Això fa que sigui necessari tenir una veu única rellevant que permeti donar respostes a les necessitats vinculades recurs micològic i tofoner, que permeti vehicular la transferència científica al sector i al territori. Un altre aspecte molt important de l’Institut és la seva voluntat d’integrar i col·laborar amb el sector empresarial i la propietat forestal per fer front també a les necessitats del sector i adaptar la legislació actual o altres necessitats comunes. Tot això per contribuir a partir de la gestió i la producció de bolets i tòfones al desenvolupament rural.

Quins són els seus objectius a mig i llarg termini?

Mitjançant aquesta agrupació es dinamitzarà i transferirà una R+D+I per a la gestió del recurs micològic per a la producció de bolets i tòfones, a més de posar en valor tant el producte en si mateix com els seus territoris associats a través de l’micoturisme, el foment de la gastronomia i la innovació de productes agroalimentaris i la gestió forestal sostenible per a l’obtenció d’aquests recursos. Un altre aspecte fonamental serà la sensibilització social respecte a la importància ecològica i econòmica del recurs micològic i la necessitat de gestionar-lo d’una forma sostenible.

Quin és l’estat actual del sector tofoner al nostre país? Quins són els seus principals problemes?

És un sector amb una gran fortalesa; la tòfona negra és un producte únic i reconegut per la seva qualitat i molt valorat culinàriament a nivell internacional. A més, i malgrat els avenços en les tècniques de cultiu durant les últimes dècades, té limitada la seva capacitat de producció a causa dels seus requeriments ecològics, però tenim la sort que en el nostre cas es donen aquestes condicions de forma excepcional. Cal destacar que per la seva escassetat, tal com vagi augmentant la producció a causa del cultiu, es podrà anar cobrint nous mercats als quals actualment no es pot arribar per manca de producte i per tant es podrà anar minimitzant el seu impacte en una possible baixada de els preus.

El principal problema que ens trobem és que el mercat internacional està controlat per França i Itàlia i nosaltres tenim una gran dependència del mercat francès, que representa actualment el 90% les nostres exportacions, de manera que la nostra tòfona té poca visibilitat a nivell internacional i per tant menys valor afegit. Cal crear elements de visibilitat i traçabilitat que ajudi a les nostres empreses a diferenciar-se a nivell internacional, ja que la producció i la qualitat la tenim. No obstant això, cal destacar que el cultiu està permetent trencar aquestes barreres i poc a poc es va coneixent la nostra tòfona al mercat internacional.

Un altre factor que ens influeix és la falta de consum intern, per la qual cosa cal la seva promoció a nivell d’escoles d’hostaleria, cuiners i públic en general. Si aconseguim apreciar la tòfona a les nostres cuines i conèixer aquest gran producte el vendrem més fàcilment a l’exterior, ja que el sentirem propi i en definitiva també vendrem una cultura, una passió per un producte i una història darrere que en valoritza el producte.

Una amenaça important és la importació de tòfones d’origen asiàtic molt semblants a la tòfona negra però de menor qualitat organolèptica tant en els nostres mercats com a nivell internacional, cosa que causa confusió i possibilitats de frau en els nous consumidors d’aquest producte. Això fa que el consumidor sigui reticent a tornar a consumir tòfones. A més a nivell intern correm el risc biològic que es puguin introduir en el nostre sistema productiu, amb les greus conseqüències ecològiques i econòmiques. Respecte a la reina de les nostres tòfones, la tòfona negra (Tuber melanosporum), també es pot veure perjudicada per la promoció del cultiu d’espècies de tòfones d’escàs valor gastronòmic,  a causa de la manca de cultura i coneixement d’aquests productes. A nivell de sector, caldria reflexionar sobre aquest tema.

Com veu el futur del sector tofoner?

Amb moltes oportunitats, ja que hi ha un mercat exterior molt gran que encara no consumeix aquest producte i per tant podria absorbir grans quantitats. És un sector amb molt recorregut i es poden generar activitats paral·leles com el turisme i la gastronomia al voltant de la tòfona. Hem d’aprofitar el gran planter de cuiners excepcionals que tenim arreu del món, per donar a conèixer el nostre producte a l’exterior. Un altre factor a valorar és que som la tercera potència turística a nivell mundial i de la mà dels grans restaurants del país ho hem d’aprofitar per promocionar el producte. Respecte a això, Catalunya té una gran oportunitat si és capaç d’aprofitar els seus fantàstics restaurants i la marca Barcelona per desenvolupar una activitat que ajudaria a donar a conèixer la nostra tòfona des de dins cap a fora. Ho tenim a les nostres mans!